Fa molt i molt de temps, a la ciutat d’Hamelín, va succeïr una cosa molt estranya: un matí, quan el seus habitants van sortir de les seves cases, van trobar els carrers envaïts per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant sense parar, el gra dels seus graners i el menjar de les seves cuines.
Ningú acabava de comprendre la causa d'aquesta invasió, i el que era encara pitjor, ningú sabia que fer per tal d'acabar amb aquesta plaga tant irritant.
Perquè per més que volguessin treure’ls de la ciutat, cada vegada venien més i més ratolins i a més semblava que es volien quedar perquè estaven molt a gust.
Davant la gravetat de la situació, els pobres homes de la ciutat, que veien que les seves riqueses es veien en perill per la gran quantitat de ratolins que hi havia, van convocar el Consell i digueren:
"Donarem cent monedes d'or a qui ens lliuri d’aquest ratolins del dimoni".
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué:
"La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín".
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, sortint dels seus amagatalls i el seguien encantats per la bonica melodia que tocava amb la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els va portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
I així, caminant i tocant, els va portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu molt gran i, a l'intentar creuar el riu per seguir el flautista, tots els ratolins hi van caure.
Els ciutadans d’Hamelin, al veure que per fi eren lliures de les tropes dels ratolins, van respirar tranquils. Van tornar als seus negocis, i tant contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, on van menjar moltíssim i van estar ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als homes de la ciutat les cent monedes d'or promeses com a recompensa. Peró aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar :
"Ves-te'n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d'or per tant poca cosa com per tocar la flauta?".
I dit això, els homes del Consell d'Hamelín li donaren l'esquena esclatant a riure.
El trobador va quedar molt decebut davant la negativa de l'alcalde de pagar allò que li havia promès. Va girar cua i va sortir a la plaça. Un cop era fora, va tornar a agafar la flauta i va posar-se a tocar una tonada molt alegre.
I aquesta vegada no van ser les rates, sinó totes les nenes i tots els nens de la ciutat d'Hamelin els qui el van seguir per tots els carrers i carrerons. Sortien de les cases, de l'escola, dels llocs on jugaven i s'afegien a la desfilada, darrere de la melodia del flautista. Ningú no els podia aturar. Llavors el flautista va abandonar la ciutat i amb ell van marxar tots els nens i les nenes d'Hamelin.
No us podeu imaginar com va quedar la ciutat de trista. Les mares i els pares ploraven sense parar mentre reclamaven a l'alcalde que anés a buscar el flautista i que retornés els nens a casa seva. L'alcalde va anar a buscar aquell misteriós trobador que amb la flauta màgica havia encisat tota la canalla. Quan el va trobar, li va demanar perdó mil vegades, va pagar el deute sense protestar i d'aquesta manera, totes les nenes i tots els nens van poder tornar a Hamelin. I així, va tornar l'alegria a la ciutat.
Des d'aleshores, el senyor alcalde i tots els habitants d'Hamelin són coneguts perquè són persones de paraula. Tothom sap que quan diuen una cosa... sempre la compleixen i sempre paguen tots els seus deutes sense protestar! I gràcies a aquell misteriós flautista, Hamelin es ara una ciutat feliç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario