Bufí bufí, bufí bufà, que en una sabana llunyana hi havia un menut, com vosaltres que volia ser gran. Estava tip de ser el petit de la casa. El que volia en Ot, era ser gran com el seu pare. Però passaven els dies i tot continuava igual.
Un bon matí, es va llevar i va tenir una idea. L’Ot va anar a la cuina de la mare i sabeu que va agafar? Doncs una patata. La va tallar amb molt de compte per no fer-se mal i es va fer unes dents ben esmolades, com les del seu pare.
Desprès va agafar la capsa de cosir de la seva mare i va agafar un tros de llana de color marró. Tot seguit, l’Ot és va lligar la llana a la punta de la cua.
Finalment, l’Ot va anar al paller i es va fer una crinera. Amb un manat de palla.
A la tarda, l’Ot va anar a donar una volta. Estava orgullós de la seva disfressa i anava tot content. Al cap d’una bona estona va decidir anar a caçar com feien el pare i la mare per portar menjar a casa. Avançava amb els ulls molt oberts, sense fer soroll, amagant-se entre les plantes i mirant cap un costat, cap a l’altre, anava a la recerca d’una bona presa. Fins que la va trobar!
De cop i volta, es va trobar parat davant d’un rinoceront enorme. Aquest rinoceront no era gaire amistós i tenia cara de pocs amics.
L’Ot no se’n va adonar, va fer cara de dolent i el va mirar fixament als ulls. Però de cop i volta, a l’Ot se li va escapar la vista cap a les grans potes del rinoceront, la seva gran panxa, la seva esquena, el coll tan ample que tenia, el seu gran cap i... la seva enorme cornamenta!!! El rinoceront feia cara de pocs amics!!
Sense poder-ho evitar, el cadell de lleó va abaixar el cap i es va posar a tremolar molt fort. Tremolava tant que sabeu que li va passar? Li va caure la crinera, li va caure la llana de la cua i li van caure les dents postisses. L’Ot no s’ho va pensar dues vegades, va girar cua i va sortir disparat cap a casa, corrent com un llamp. No va parar fins que va arribar davant de la porta de casa.
Finalment l’Ot va pensar: quina sort que falti molt perquè jo sigui gran. I sota la mirada atenta del seu pare, es va posar a jugar amb entusiasme, com només vosaltres els infants sabeu fer.
Després d’això no sé que va passar
perquè allí els vaig deixar
i aquí me’n vaig venir
per poder-vos-ho explicar.
Perquè si jo no hagués vingut
no ho haguéssiu sabut.
Si el conte us agradat toqueu-vos el nas....
No hay comentarios:
Publicar un comentario